miércoles, 4 de febrero de 2015
NO a la ley mordaza y a la pérdida de derechos y libertades
Os invito a participar en el debate abierto que tendrá lugar el jueves día 5 de febrero, a las 18,30 h. en la sala de actos del Centre Cultural de Bellvitge (Plaza de la Cultura, 1, l’Hospitalet de Llobregat. Contaremos con la intervención de la Diputada del PSOE por Córdoba, Rosa Aguilar, portavoz de la Comisión de Justicia del Congreso y con el sr. Isidor García, abogado y miembro de la Comisión de Normativa del Colegio de Abogados de Barcelona.
Las agresiones a los derechos ciudadanos que sufrimos por parte de los gobiernos del PP han sido constantes desde la restauración de la democracia. Pero ahora parece que tienen una especial urgencia en dejar un país hecho a su medida y todo “atado y bien atado” nuevamente. En esta legislatura están generando una ingente cantidad de normas, muchas por decreto ley, en las cuales la pérdida de derechos es constante, derechos laborales, sanidad, educación…Ahora nos enfrentamos a la pérdida de libertades de los ciudadanos constitucionalmente reconocidas.
El paquete normativo que están reformando a su medida, se compone entre otras de la Ley de Protección de la Seguridad Ciudadana (la ley Mordaza), la reforma del Código Penal, la Ley de Enjuiciamiento Criminal (y atentos al derecho de huelga). Este bloque de reformas nos plantea la urgente necesidad de plantarnos ante su mayoría absolutista y hacer llegar a los ciudadanos y ciudadanas que el futuro que está preparando el PP está lleno de grandes riesgos para los derechos y libertades.
La ley mordaza y la reforma del Código Penal la presentan como una necesidad basándose en la crisis, ahora también en el miedo. Pero esconden en realidad su miedo a que su política de austeridad (un auténtico austericidio) y el desmantelamiento de los servicios públicos acabe colmando la paciencia de los ciudadanos y se produzca un levantamiento contra dichas políticas.
Hoy más que nunca es necesario decir NO a sus normas que roban derechos y que restringen libertades por las que tanta gente luchó, sufrió y murió durante décadas.
Os animo a participar y a expresar vuestra opinión sobre estos brutales ataques a nuestros derechos y libertades democráticos. Están en juego derechos fundamentales y libertades: derecho de reunión, de manifestación, de huelga, de acceso a la justicia...Nos retrotraen a etapas de autoritarismo y buscan el control absoluto de las personas
domingo, 1 de febrero de 2015
Contra la presó permanent revisable (cadena perpetua)
La presó permanente revisable no es més que un eufemisme de la "cadena perpetua" que va desaparèixer del nostre ordenament jurídic a principis del segle XX.
És clar que es tracta d'una involució, una més, perpetrada pel Partit Popular.
Adjunto íntegrament el posicionament del Socialistes de Catalunya, que deixa bens clar les raons per les quals cal oposar-se a aquesta retrògrada reforma
Comunicat de la Secretaria de Reformes Institucionals i de la Sectorial de Justícia i Dret del PSC sobre la presó permanent revisable
L'article 25.2 de la Constitució de 1978 estableix que "les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social". Aquesta finalitat de reeducació i reinserció informa el conjunt del nostre ordenament jurídic pel que fa al tractament penitenciari, i també pel que fa al nostre sistema de justícia juvenil.
La presó permanent revisable, enganyós eufemisme per a referir-se, en realitat, a una cadena perpètua, és contrària no tan sols a la finalitat que la Constitució preveu per a les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat, sinó a la manera mateixa en què una societat democràtica hauria d'aspirar a prevenir i reparar la fractura social que la comissió de delictes o faltes suposa, a més de suposar una molt notable regressió respecte a la llarga tradició humanitzadora de les penes que es remunta a les idees de la Il·lustració, ben exposades pel que fa als delictes i les penes per figures com Cesare Beccaria.
L'article 25.2 de la Constitució de 1978 estableix que "les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social". Aquesta finalitat de reeducació i reinserció informa el conjunt del nostre ordenament jurídic pel que fa al tractament penitenciari, i també pel que fa al nostre sistema de justícia juvenil.
La presó permanent revisable, enganyós eufemisme per a referir-se, en realitat, a una cadena perpètua, és contrària no tan sols a la finalitat que la Constitució preveu per a les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat, sinó a la manera mateixa en què una societat democràtica hauria d'aspirar a prevenir i reparar la fractura social que la comissió de delictes o faltes suposa, a més de suposar una molt notable regressió respecte a la llarga tradició humanitzadora de les penes que es remunta a les idees de la Il·lustració, ben exposades pel que fa als delictes i les penes per figures com Cesare Beccaria.
L’efecte de prevenció general d’aquesta pena, de la cadena perpètua en definitiva, és molt discutible, essent a més que l'efecte de prevenció especial respecte de gihadistes disposats a immolar-se resulta no només molt discutible, sinó irreal.
Els socialistes hem votat en contra de la seva introducció al Codi Penal, i ens hem compromès a derogar la presó permanent revisable si accedim al Govern.
La Sectorial de Justícia i Dret del PSC considera que no es pot assumir que sota cap pretext o fórmula, per subtil, tàcita o indirecta que sigui, es validi ara aquesta odiosa figura, encara que sigui en el marc dels acords als quals es pugui arribar a assolir per a millorar la resposta dels poders públics davant l'amenaça gihadista.
Els socialistes hem votat en contra de la seva introducció al Codi Penal, i ens hem compromès a derogar la presó permanent revisable si accedim al Govern.
La Sectorial de Justícia i Dret del PSC considera que no es pot assumir que sota cap pretext o fórmula, per subtil, tàcita o indirecta que sigui, es validi ara aquesta odiosa figura, encara que sigui en el marc dels acords als quals es pugui arribar a assolir per a millorar la resposta dels poders públics davant l'amenaça gihadista.
martes, 19 de noviembre de 2013
domingo, 30 de septiembre de 2012
Independència, no en nom meu
Be, allò que era un clamor ara ja és oficial. Convocades les
eleccions autonòmiques a Catalunya per al dia 25 de novembre de 2012 per qui té
la competència legal per a decidir, el Molt Honorable President de la
Generalitat, el meu President i el nostre President, tot i que jo no el vaig
votar, però sí una majoria suficient de ciutadans de Catalunya. És
una decisió que compleix formalment amb la legalitat constitucional i
estatutària, però de la que jo personalment discrepo, perquè tot i entendre les
raons polítiques, soc dels que pensa que les legislatures s'han d'esgotar al
màxim possible i que una anticipació sempre representa un fracàs del govern que
les convoca. Fracàs a l'hora de configurar majories parlamentàries al seu
entorn o fracàs en la gestió de govern per causes extraordinàries, com era el
cas de Zapatero vist el panorama econòmic i la incapacitat per a gestionar.
Crec que des de una perspectiva econòmica ara no és el moment d'esmerçar
recursos i temps en unes eleccions que a ningú se li escapa molt probablement
tornaran a donar la majoria a la coalició governant actual. I desprès què ?
Les raons exposades, rebuig del pacte fiscal a Madrid ja
eren conegudes des de fa temps. Alguns articulistes expliquen les raons de
l'avançament i fixen la decisió a partir de la investidura de Marian Rajoy i la
negativa a assumir el pacte fiscal a canvi de rebre els vots de CiU en el
Congrés ¿Qué
nos ha ocurrido? Josep Carles Rius. Si és així, per què tot
el procés de tramitació en el Parlament d'un pacte fiscal que ja
sabien que seria rebutjat ? i per què algunes forces polítiques de l'esquerra
han donat recolzament a aquesta negociació
que naixia morta - pot ser per que esperen treure també
rendiments electorals ocupant un espai que ara ocupa el PSC ?- . Sembla quedar
clar que el full de ruta estava predeterminat i el guió s'està seguint amb una
envejable eficàcia i eficiència. Fins i tot la diada de l'11 de setembre amb
una manifestació que ningú nega que va ser multitudinària, però que tampoc a
ningú se li escapa que va ser recolzada pel govern actual i els
seus mitjants de comunicació, públics i privats.
I ara que ?
Ahora toca definirse. Y me gustaria que los primeros fueran
nuestros gobernantes, honestamente. ¿Nos quieren llevar a la independencia ?,
pues sean honestos díganlo abiertamente. No pasa nada, ya es hora de que en
este pais -España y Catalunya- los gobernantes hablen claro a sus ciudadanos y
si lo que se defiende es un Estado independiente, pues dígase, y explíquese
por qué y cuales van a ser los beneficios de esa ruptura con España. Y si
la mayoria cualificada de los ciudadanos optan por esa vía (digo cualificada,
porque una decisión de ese calibre además de tener en cuenta la legalidad
vigente debería ser cualificada, no me sirve la mitad más uno de los votantes
si una parte mucho mayor se queda en casa y no opina (por cierto, esto ahora ya
lo dice el MHP Mas, a su manera)
Si pido a los gobiernos y partidos poíticos que se definan
es porque a mí no me preocupa definirme, como a los grupos que llevan años
postulando la independencia, yo llevo años postulando mi catalanidad y mi
españolidad. Con orgullo en ambos casos. Con el mismo orgullo que muchos y
muchas personas que conozco y me conocen, como Ana Villena que hace unos dia
escribió este artículo que adjunto con su autorización:
NO EN NOM MEU
Que no diguin que parlen en nom del “Poble de Catalunya”.
Que no ho diguin més. El darrer 11 de setembre, una part dels catalans es van
manifestar darrere una pancarta que exigia la independència de Catalunya. Jo no
hi era, i altres cinc milions de catalans tampoc. No parlaré en el seu nom.
Jo no vull la independència de Catalunya i no permeto que
ningú em digui per això, que no soc una veritable catalana o que no soc “una
bona catalana”, més de cinc generacions d’avantpassats m’avalen. No fotem!.
Que parlin en nom d’una part del poble català, no de tot
el poble. A mi no em representen i no tindran el meu vot, hi tinc tot el dret.
Què pensen fer amb mi? Em trauran el dret de ser
espanyola? Em cremaran el meu passaport de la Unió Europea i el meu DNI? Em
faran fora de casa meva, de la terra dels meus avantpassats? Jo soc catalana i
no me’n vull anar d’enlloc, vull arribar a ser una ciutadana dels estats units
d’Europa i crec que els nostres esforços, els del poble i els dels polítics
haurien d’anar en aquesta direcció, no en la contraria.
L’endemà de ser independents deixarem de ser ciutadans de
la Unió Europea, seriem un tercer país. Per que ens entenguem, en els controls
dels aeroports de tot el mon hauríem d’anar a la finestreta dels “altres”.
Quina moneda tindríem? Els nostres avis, de qui cobrarien la pensió? Pagarem
aranzels per poder menjar pernil de Jabugo i beure vi de Rioja? Quant cava
“exportarem a España? Pagarem aranzels pel formatge francès, la llet, etc.? Com
podrà el pagès de Lleida vendre les seves pomes i peres en igualtat de
condicions que els francesos, italians o espanyols? Començarem a legislar totes
les matèries que ara són comunes al estat espanyol? Quines lleis aplicarem?
Quin tribunal decidirà en el supòsit de sentències contradictòries sobre
assumptes similars?
Que passarà amb els plans de pensions subscrits amb
empreses no catalanes? Quin règim polític tindrem, república o monarquia si
trobem un descendent de Martí l’Humà?
I no em diguin que no hi ha problema per entrar a la Unió
Europea, tenim certs països del nord que ja es pregunten perquè han de
“mantenir al sud”. Veieu?
Una tercera part dels nens de Catalunya pateixen situació
de malnutrició. Els nens catalans que necessiten assistència especial s’estan
quedant sense atenció. No ho dic jo, ho diuen institucions tan venerables com
Càritas Diocesana o Creu Roja, també ho han detectat els serveis socials del ajuntaments.
Què fa el nostre govern per arreglar-ho? Parlem d’això.
Els catalans que no tenen feina, ni ajudes, i que viuen
de la pensió dels seus avis o pares augmenten dia a dia, dinar a l’escola
portant la carmanyola de casa costa 3 euros. L’esforç de tot un poble no pot
anar dirigit a construir una independència dificilíssima que avui per avui, ens
situa fora d’Europa i ens deixa sols front la resta del planeta. L’esforç
hauria de centrar-se en suprimir les deficiències que la nostra societat
pateix, desigualtat, atur, manca d’educació pública de qualitat, desesperança
dels ciutadans joves que no troben sortida a casa nostra, manca d’assistència
sanitària universal i gratuïta per a tothom, etc. Que no tenim feina a fer?
Jo no vull que el President del meu país dediqui els seus
esforços i els dinerspúblics que també aporto jo, a estudiar el llarg camí de
la independència, que no és bona per Catalunya, que no ens farà més rics. Vull
que treballi per que les persones que vivim a Catalunya tinguem igualtat
d’oportunitats i gaudim d’una societat més justa.
Catalunya és la terra on viuen els catalans i res més,
com la resta del planeta, la terra no és teva ni meva, és el suport sobre el
que vivim els humans, els de tot el món. La nostra feina col·lectiva es
preservar-la i dignificar-la, i aconseguir una humanitat més justa, més
solidària, més lliure.... més feliç.
Ana Villena i Barjau
martes, 18 de septiembre de 2012
Apertura año judicial : Democratizar la justícia
Febrero de 2009 marca un punto de inflexión en el ámbito de la justicia. Por primera vez en la Historia los jueces protagonizan una huelga. Pero no lo hacen para defender los derechos de los ciudadanos, sino para frenar el primer intento real de modificar la justicia. Ganaron por goleada, pero tengo la sensación de que perdió la Justícia y perdieron los ciudadanos.
Tenemos una justicia ya desacreditada, és vox populi y aparece en todas las encuestas como uno de los servicios públicos peor valorados por los ciudadanos (incluida encuesta CIS) http://elpais.com/elpais/2012/06/07/opinion/1339068510_374585.html Y entendámonos, no hablamos de profesionales concretos, jueces, secretarios, oficiales, abogados, fiscales.....Hablamos de todo un sistema judicial endogámico, que se perpetua en el poder y como recogen diferentes colectivos críticos que están poniendo de manifiesto que el Poder Judicial no responde ante nadie. Es el único poder del Estado que no rinde cuentas ante los ciudadanos por sus actos.
No podemos continuar con un modelo de justicia que a diferencia del sistema judicial Aleman, se ha convertido en un modelo que ofrece escasas garantías y muy poca credibilidad. Esto también afecta a la credibilidad como pais y a la economía. Las eternas dilaciones en los procedimientos crean situaciones de indefensión y provocan cuantiosas pérdidas económicas a las partes.
Y lo mas importante, los ciudadanos no confían en la justicia, no creen que en este pais se imparta justicia. No entienden el funcionamiento y no entienden ni creen en la igualdad de todos ante la ley. Por la sencilla razón de que la igualdad ante la ley es una entelequia.
Casos y ejemplos, miles, algunos increíbles en el ámbito financiero. Ni en Cataluña ni en España se entiende el caso Millet . Ahora con otro juez parece que el tema avanza , pero esto nos lleva a preguntarnos ¿por qué un cambio de juez cambia el rumbo de una causa ?
Necesitamos incluso un cambio en el lenguaje jurídico para hacerlo más accesible a los ciudadanos. ¿Por qué se mantiene ese lenguaje enrevesado en las resoluciones judiciales?.
Por que hemos pagado los viajes y las indemnizaciones de Divar.........y seguramente de muchos otros.
Incluso, aunque sea anecdótico, ¿por qué hemos de pagar las togas y a las personas que las custodian ?. ¿Es necesaria una indumentaria especial para impartir justícia, o se trata de potenciar elementos diferenciadores y de casta ?
Es necesario poner en crisis el modelo de justícia en este país, empezando por la cúpula , porque en caso contrario no resolveremos el problema, pero llegando a revisar en profundidad todo el sistema. Hace falta una regeneración democrática profunda. O mejor dicho, ES IMPRESCINDIBLE QUE LA DEMOCRACIA ENTRE EN EL SISTEMA JUDICIAL, es el único poder que no se ha democratizado y que no responde ante nadie, es el único poder con un enorme déficit democrático.
Sin ser ilusos, porque a nadie se le escapa que tenemos delante una MISIÓN y seguramente una misión ¿Imposible?
Dependerá de los ciudadanos. Si estos finalmente despiertan del letargo en el que en las últimas décadas han ido cayendo y llegan a creer que un cambio democratizador en la justícia no sólo es necesario sino además posible. También dependerá de que los diversos operadores del ámbito judicial quieran el cambio y sepan trabajar conjuntamente con los ciudadanos, empezando por implicarlos.
domingo, 29 de julio de 2012
A pagar, a pagar, a pagar
Parecen las famosas sevillanas, a bailar...pero no, se trata de pagar más por todo, en este caso los peajes en Cataluña.
Agotamiento y hastio en este estio diferente donde incluso en un fin de semana tradicionalmente vacacional hay manifestaciones contra las medidas de esos sastres madrileños.
Más duro será el otoño. Me temo.
Tocs de clàxon i cues a Mollet en el #novullpagar d'urgència contra l'encariment dels peatges http://bit.ly/LWAV44 Notícia enviada des de l'aplicació del 324. Disponible per Android, iPhone o iPad.
viernes, 20 de julio de 2012
Comentarios de un ingenuo mientras España se hunde
Visto que de victoria en victoria hasta la derrota final este gobierno nos lleva al desastre y al hundimiento del país, cada vez entiendo menos por qué no se escuchan otras voces, otros argumentos, otras visiones, otras alternativas. Por qué en este pais no se obliga a los máximos responsables de las fuerzas políticas representativas, a las organizaciones sindicales y patronales, incluso a algún financiero honesto.. a reunirse en una sala y a no salir de ella hasta que hayan llegado a un acuerdo que impida el desastre al que estamos abocados.
Sé que es ingenuo lo que planteo, pero por ahora no veo que nadie en uno u otro extremo del espectro político esté asumiendo la cuota de responsabilidad que le toca en este drama colectivo. Todos somos responsables. Pero algunos tienen la responsabilidad de gobernar -desde la oposición tambien se hace gobierno- y en determinados momentos históricos deberiamos dejar de lado el tacticismo y la estrategia partidista y asumir compromisos históricos.
Ya ha pasado el tiempo electoral donde solamente para llegar al poder era suficiente con prometer solucionarlo todo por el simple hecho de cambiar a los gobernantes. En siete meses ya lo hemos visto.
También ha pasado el tiempo del manido discurso de la herencia recibida, que aunque cierta, no fue provocada al 100% por el gobierno saliente. A ningún gobierno le gusta tomar medidas desagradables para los ciudadanos. Ni a este ni al anterior.
Por tanto, parece cada vez más evidente que con las políticas iniciadas en mayo de 2010 y que se mantienen y se profundiza en ellas por el actual gobierno no vamos a superar la crisis sin dejar en el camino infinidad de personas que ya ven que pierden todos los derechos adquiridos durante muchos siglos y , aún peor, que se pierde la esperanza para las futuras generaciones.
Convencido de que ha de haber alternativas, aunque no sean al 100% satisfactorias para todos. Pero habrá que contraponerlas y ver hasta dónde pueden ceder unos y otros en sus planteamientos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
