Be, allò que era un clamor ara ja és oficial. Convocades les
eleccions autonòmiques a Catalunya per al dia 25 de novembre de 2012 per qui té
la competència legal per a decidir, el Molt Honorable President de la
Generalitat, el meu President i el nostre President, tot i que jo no el vaig
votar, però sí una majoria suficient de ciutadans de Catalunya. És
una decisió que compleix formalment amb la legalitat constitucional i
estatutària, però de la que jo personalment discrepo, perquè tot i entendre les
raons polítiques, soc dels que pensa que les legislatures s'han d'esgotar al
màxim possible i que una anticipació sempre representa un fracàs del govern que
les convoca. Fracàs a l'hora de configurar majories parlamentàries al seu
entorn o fracàs en la gestió de govern per causes extraordinàries, com era el
cas de Zapatero vist el panorama econòmic i la incapacitat per a gestionar.
Crec que des de una perspectiva econòmica ara no és el moment d'esmerçar
recursos i temps en unes eleccions que a ningú se li escapa molt probablement
tornaran a donar la majoria a la coalició governant actual. I desprès què ?
Les raons exposades, rebuig del pacte fiscal a Madrid ja
eren conegudes des de fa temps. Alguns articulistes expliquen les raons de
l'avançament i fixen la decisió a partir de la investidura de Marian Rajoy i la
negativa a assumir el pacte fiscal a canvi de rebre els vots de CiU en el
Congrés ¿Qué
nos ha ocurrido? Josep Carles Rius. Si és així, per què tot
el procés de tramitació en el Parlament d'un pacte fiscal que ja
sabien que seria rebutjat ? i per què algunes forces polítiques de l'esquerra
han donat recolzament a aquesta negociació
que naixia morta - pot ser per que esperen treure també
rendiments electorals ocupant un espai que ara ocupa el PSC ?- . Sembla quedar
clar que el full de ruta estava predeterminat i el guió s'està seguint amb una
envejable eficàcia i eficiència. Fins i tot la diada de l'11 de setembre amb
una manifestació que ningú nega que va ser multitudinària, però que tampoc a
ningú se li escapa que va ser recolzada pel govern actual i els
seus mitjants de comunicació, públics i privats.
I ara que ?
Ahora toca definirse. Y me gustaria que los primeros fueran
nuestros gobernantes, honestamente. ¿Nos quieren llevar a la independencia ?,
pues sean honestos díganlo abiertamente. No pasa nada, ya es hora de que en
este pais -España y Catalunya- los gobernantes hablen claro a sus ciudadanos y
si lo que se defiende es un Estado independiente, pues dígase, y explíquese
por qué y cuales van a ser los beneficios de esa ruptura con España. Y si
la mayoria cualificada de los ciudadanos optan por esa vía (digo cualificada,
porque una decisión de ese calibre además de tener en cuenta la legalidad
vigente debería ser cualificada, no me sirve la mitad más uno de los votantes
si una parte mucho mayor se queda en casa y no opina (por cierto, esto ahora ya
lo dice el MHP Mas, a su manera)
Si pido a los gobiernos y partidos poíticos que se definan
es porque a mí no me preocupa definirme, como a los grupos que llevan años
postulando la independencia, yo llevo años postulando mi catalanidad y mi
españolidad. Con orgullo en ambos casos. Con el mismo orgullo que muchos y
muchas personas que conozco y me conocen, como Ana Villena que hace unos dia
escribió este artículo que adjunto con su autorización:
NO EN NOM MEU
Que no diguin que parlen en nom del “Poble de Catalunya”.
Que no ho diguin més. El darrer 11 de setembre, una part dels catalans es van
manifestar darrere una pancarta que exigia la independència de Catalunya. Jo no
hi era, i altres cinc milions de catalans tampoc. No parlaré en el seu nom.
Jo no vull la independència de Catalunya i no permeto que
ningú em digui per això, que no soc una veritable catalana o que no soc “una
bona catalana”, més de cinc generacions d’avantpassats m’avalen. No fotem!.
Que parlin en nom d’una part del poble català, no de tot
el poble. A mi no em representen i no tindran el meu vot, hi tinc tot el dret.
Què pensen fer amb mi? Em trauran el dret de ser
espanyola? Em cremaran el meu passaport de la Unió Europea i el meu DNI? Em
faran fora de casa meva, de la terra dels meus avantpassats? Jo soc catalana i
no me’n vull anar d’enlloc, vull arribar a ser una ciutadana dels estats units
d’Europa i crec que els nostres esforços, els del poble i els dels polítics
haurien d’anar en aquesta direcció, no en la contraria.
L’endemà de ser independents deixarem de ser ciutadans de
la Unió Europea, seriem un tercer país. Per que ens entenguem, en els controls
dels aeroports de tot el mon hauríem d’anar a la finestreta dels “altres”.
Quina moneda tindríem? Els nostres avis, de qui cobrarien la pensió? Pagarem
aranzels per poder menjar pernil de Jabugo i beure vi de Rioja? Quant cava
“exportarem a España? Pagarem aranzels pel formatge francès, la llet, etc.? Com
podrà el pagès de Lleida vendre les seves pomes i peres en igualtat de
condicions que els francesos, italians o espanyols? Començarem a legislar totes
les matèries que ara són comunes al estat espanyol? Quines lleis aplicarem?
Quin tribunal decidirà en el supòsit de sentències contradictòries sobre
assumptes similars?
Que passarà amb els plans de pensions subscrits amb
empreses no catalanes? Quin règim polític tindrem, república o monarquia si
trobem un descendent de Martí l’Humà?
I no em diguin que no hi ha problema per entrar a la Unió
Europea, tenim certs països del nord que ja es pregunten perquè han de
“mantenir al sud”. Veieu?
Una tercera part dels nens de Catalunya pateixen situació
de malnutrició. Els nens catalans que necessiten assistència especial s’estan
quedant sense atenció. No ho dic jo, ho diuen institucions tan venerables com
Càritas Diocesana o Creu Roja, també ho han detectat els serveis socials del ajuntaments.
Què fa el nostre govern per arreglar-ho? Parlem d’això.
Els catalans que no tenen feina, ni ajudes, i que viuen
de la pensió dels seus avis o pares augmenten dia a dia, dinar a l’escola
portant la carmanyola de casa costa 3 euros. L’esforç de tot un poble no pot
anar dirigit a construir una independència dificilíssima que avui per avui, ens
situa fora d’Europa i ens deixa sols front la resta del planeta. L’esforç
hauria de centrar-se en suprimir les deficiències que la nostra societat
pateix, desigualtat, atur, manca d’educació pública de qualitat, desesperança
dels ciutadans joves que no troben sortida a casa nostra, manca d’assistència
sanitària universal i gratuïta per a tothom, etc. Que no tenim feina a fer?
Jo no vull que el President del meu país dediqui els seus
esforços i els dinerspúblics que també aporto jo, a estudiar el llarg camí de
la independència, que no és bona per Catalunya, que no ens farà més rics. Vull
que treballi per que les persones que vivim a Catalunya tinguem igualtat
d’oportunitats i gaudim d’una societat més justa.
Catalunya és la terra on viuen els catalans i res més,
com la resta del planeta, la terra no és teva ni meva, és el suport sobre el
que vivim els humans, els de tot el món. La nostra feina col·lectiva es
preservar-la i dignificar-la, i aconseguir una humanitat més justa, més
solidària, més lliure.... més feliç.
Ana Villena i Barjau