domingo, 30 de septiembre de 2012

Independència, no en nom meu


Be, allò que era un clamor ara ja és oficial. Convocades les eleccions autonòmiques a Catalunya per al dia 25 de novembre de 2012 per qui té la competència legal per a decidir, el Molt Honorable President de la Generalitat, el meu President i el nostre President, tot i que jo no el vaig votar, però sí una majoria suficient de ciutadans de Catalunya.  És una decisió que compleix formalment amb la legalitat constitucional i estatutària, però de la que jo personalment discrepo, perquè tot i entendre les raons polítiques, soc dels que pensa que les legislatures s'han d'esgotar al màxim possible i que una anticipació sempre representa un fracàs del govern que les convoca. Fracàs a l'hora de configurar majories parlamentàries al seu entorn o fracàs en la gestió de govern per causes extraordinàries, com era el cas de Zapatero vist el panorama econòmic i la incapacitat per a gestionar. Crec que des de una perspectiva econòmica ara no és el moment d'esmerçar recursos i temps en unes eleccions que a ningú se li escapa molt probablement tornaran a donar la majoria a la coalició governant actual. I desprès què ?

Les raons exposades, rebuig del pacte fiscal a Madrid ja eren conegudes des de fa temps. Alguns articulistes expliquen les raons de l'avançament i fixen la decisió a partir de la investidura de Marian Rajoy i la negativa a assumir el pacte fiscal a canvi de rebre els vots de CiU en el Congrés ¿Qué nos ha ocurrido? Josep Carles Rius.  Si és així, per què tot el procés de tramitació en el Parlament d'un pacte fiscal que ja sabien que seria rebutjat ? i per què algunes forces polítiques de l'esquerra han donat recolzament a aquesta negociació que naixia morta - pot ser per que esperen treure també rendiments electorals ocupant un espai que ara ocupa el PSC ?- . Sembla quedar clar que el full de ruta estava predeterminat i el guió s'està seguint amb una envejable eficàcia i eficiència. Fins i tot la diada de l'11 de setembre amb una manifestació que ningú nega que va ser multitudinària, però que tampoc a ningú se li escapa que va ser recolzada  pel govern actual i els seus mitjants de comunicació, públics i privats.

I ara que ?

Ahora toca definirse. Y me gustaria que los primeros fueran nuestros gobernantes, honestamente. ¿Nos quieren llevar a la independencia ?, pues sean honestos díganlo abiertamente. No pasa nada, ya es hora de que en este pais -España y Catalunya- los gobernantes hablen claro a sus ciudadanos y si lo que se defiende es un Estado independiente, pues dígase, y explíquese por qué y cuales van a ser los beneficios de esa ruptura con España. Y si la mayoria cualificada de los ciudadanos optan por esa vía (digo cualificada, porque una decisión de ese calibre además de tener en cuenta la legalidad vigente debería ser cualificada, no me sirve la mitad más uno de los votantes si una parte mucho mayor se queda en casa y no opina (por cierto, esto ahora ya lo dice el MHP Mas, a su manera)

Si pido a los gobiernos y partidos poíticos que se definan es porque a mí no me preocupa definirme, como a los grupos que llevan años postulando la independencia, yo llevo años postulando mi catalanidad y mi españolidad. Con orgullo en ambos casos. Con el mismo orgullo que muchos y muchas personas que conozco y me conocen, como Ana Villena que hace unos dia escribió este artículo que adjunto con su autorización:


NO EN NOM MEU

Que no diguin que parlen en nom del “Poble de Catalunya”. Que no ho diguin més. El darrer 11 de setembre, una part dels catalans es van manifestar darrere una pancarta que exigia la independència de Catalunya. Jo no hi era, i altres cinc milions de catalans tampoc. No parlaré en el seu nom.

Jo no vull la independència de Catalunya i no permeto que ningú em digui per això, que no soc una veritable catalana o que no soc “una bona catalana”, més de cinc generacions d’avantpassats m’avalen. No fotem!.

Que parlin en nom d’una part del poble català, no de tot el poble. A mi no em representen i no tindran el meu vot, hi tinc tot el dret.

Què pensen fer amb mi? Em trauran el dret de ser espanyola? Em cremaran el meu passaport de la Unió Europea i el meu DNI? Em faran fora de casa meva, de la terra dels meus avantpassats? Jo soc catalana i no me’n vull anar d’enlloc, vull arribar a ser una ciutadana dels estats units d’Europa i crec que els nostres esforços, els del poble i els dels polítics haurien d’anar en aquesta direcció, no en la contraria.

L’endemà de ser independents deixarem de ser ciutadans de la Unió Europea, seriem un tercer país. Per que ens entenguem, en els controls dels aeroports de tot el mon hauríem d’anar a la finestreta dels “altres”. Quina moneda tindríem? Els nostres avis, de qui cobrarien la pensió? Pagarem aranzels per poder menjar pernil de Jabugo i beure vi de Rioja? Quant cava “exportarem a España? Pagarem aranzels pel formatge francès, la llet, etc.? Com podrà el pagès de Lleida vendre les seves pomes i peres en igualtat de condicions que els francesos, italians o espanyols? Començarem a legislar totes les matèries que ara són comunes al estat espanyol? Quines lleis aplicarem? Quin tribunal decidirà en el supòsit de sentències contradictòries sobre assumptes similars?

Que passarà amb els plans de pensions subscrits amb empreses no catalanes? Quin règim polític tindrem, república o monarquia si trobem un descendent de Martí l’Humà?

I no em diguin que no hi ha problema per entrar a la Unió Europea, tenim certs països del nord que ja es pregunten perquè han de “mantenir al sud”. Veieu?

Una tercera part dels nens de Catalunya pateixen situació de malnutrició. Els nens catalans que necessiten assistència especial s’estan quedant sense atenció. No ho dic jo, ho diuen institucions tan venerables com Càritas Diocesana o Creu Roja, també ho han detectat els serveis socials del ajuntaments. Què fa el nostre govern per arreglar-ho? Parlem d’això.

Els catalans que no tenen feina, ni ajudes, i que viuen de la pensió dels seus avis o pares augmenten dia a dia, dinar a l’escola portant la carmanyola de casa costa 3 euros. L’esforç de tot un poble no pot anar dirigit a construir una independència dificilíssima que avui per avui, ens situa fora d’Europa i ens deixa sols front la resta del planeta. L’esforç hauria de centrar-se en suprimir les deficiències que la nostra societat pateix, desigualtat, atur, manca d’educació pública de qualitat, desesperança dels ciutadans joves que no troben sortida a casa nostra, manca d’assistència sanitària universal i gratuïta per a tothom, etc. Que no tenim feina a fer?

Jo no vull que el President del meu país dediqui els seus esforços i els dinerspúblics que també aporto jo, a estudiar el llarg camí de la independència, que no és bona per Catalunya, que no ens farà més rics. Vull que treballi per que les persones que vivim a Catalunya tinguem igualtat d’oportunitats i gaudim d’una societat més justa.

Catalunya és la terra on viuen els catalans i res més, com la resta del planeta, la terra no és teva ni meva, és el suport sobre el que vivim els humans, els de tot el món. La nostra feina col·lectiva es preservar-la i dignificar-la, i aconseguir una humanitat més justa, més solidària, més lliure.... més feliç.

Ana Villena i Barjau

martes, 18 de septiembre de 2012

Apertura año judicial : Democratizar la justícia

Febrero de 2009 marca un punto de inflexión en el ámbito de la justicia. Por primera vez en la Historia los jueces protagonizan una huelga.  Pero no lo hacen para defender los derechos de los ciudadanos, sino para frenar el primer intento real de modificar la justicia. Ganaron por goleada, pero tengo la sensación de que perdió la Justícia y perdieron los ciudadanos.


Tenemos una justicia ya desacreditada, és vox populi y aparece en todas las encuestas como uno de los servicios públicos peor valorados por los ciudadanos (incluida encuesta CIS) http://elpais.com/elpais/2012/06/07/opinion/1339068510_374585.html Y entendámonosno hablamos de profesionales concretos, jueces, secretarios, oficiales, abogados, fiscales.....Hablamos de todo un sistema judicial endogámico, que se perpetua en el poder y como recogen diferentes colectivos críticos que están poniendo de manifiesto que el Poder Judicial no responde ante nadie. Es el único poder del Estado que no rinde cuentas ante los ciudadanos por sus actos.


No podemos continuar con un modelo de justicia que a diferencia del sistema judicial Aleman, se ha convertido en un modelo que ofrece escasas garantías y muy poca credibilidad. Esto también afecta a la credibilidad como pais y a la economía. Las eternas dilaciones en los procedimientos crean situaciones de indefensión y provocan cuantiosas pérdidas económicas a las partes.

Y lo mas importante, los ciudadanos no confían en la justicia, no creen que en este pais se imparta justicia.  No entienden el funcionamiento y no entienden ni creen en la igualdad de todos ante la ley. Por la sencilla razón de que la igualdad ante la ley es una entelequia.

Casos y ejemplos, miles, algunos increíbles en el ámbito financiero. Ni en Cataluña ni en España se entiende el caso Millet . Ahora con otro juez parece que el tema avanza , pero esto nos lleva a preguntarnos ¿por qué un cambio de juez cambia el rumbo de una causa ?

Necesitamos incluso un cambio en el lenguaje jurídico para hacerlo más accesible a los ciudadanos. ¿Por qué se mantiene ese lenguaje enrevesado en las resoluciones judiciales?.

Por que hemos pagado los viajes y las indemnizaciones de Divar.........y seguramente de muchos otros. 

Incluso, aunque sea anecdótico, ¿por qué hemos de pagar las togas y a las personas que las custodian ?. ¿Es necesaria una indumentaria especial para impartir justícia, o se trata de potenciar elementos diferenciadores y de casta ?

Es necesario poner en crisis el modelo de justícia en este país, empezando por la cúpula , porque en caso contrario no resolveremos el problema, pero llegando a revisar en profundidad todo el sistema. Hace falta una regeneración democrática profunda. O mejor dicho, ES IMPRESCINDIBLE QUE LA DEMOCRACIA ENTRE EN EL SISTEMA JUDICIAL, es el único poder que no se ha democratizado y que no responde ante nadie, es el único poder con un enorme déficit democrático.

Sin ser ilusos, porque a nadie se le escapa que tenemos delante una MISIÓN  y seguramente una misión ¿Imposible?

Dependerá de los ciudadanos. Si estos finalmente despiertan del letargo en el que en las últimas décadas han ido cayendo y llegan a creer que un cambio democratizador en la justícia no sólo es necesario sino además posible. También dependerá de que los diversos operadores del ámbito judicial quieran el cambio y sepan trabajar conjuntamente con los ciudadanos, empezando por implicarlos.